Apologia a la vida

Només ens cal donar un cop d'ull al que ens envolta per adonar-nos de la insignificancia en la que estem inmersos. El simple fet de pensar ens obre el món a portes infinites, a portes que condueixen la ment a llocs on mai podrem arribar i on, alguna vegada, hi hem pogut estar. I ara em pregunto... ..per què tenim por als canvis? Per què tenim por a equivocar-nos i sentir-nos culpables? En el fons tota acció feta i desfeta és conseqüencia d'un impuls o instint que ens fa actuar d'aquesta manera. Si que és veritat que ens diferenciem dels animals en el fet que podem raonar les coses, però... ...serveix el fet de raonar el que interiorment no podem evitar? Crec que no tinc resposta a aquesta pregunta, crec que sempre sentirem que en part ens vem equivocar i que en part vem fer el correcte, no obstant, la vida continuarà i tindrem temps de tornar-nos a endur pels instints o... ...pot ser ja no els escoltarem el següent cop...

I és que ara mateix visc inmers en un món de dubtes, un món el més semblant al purgatori de la terra, de la vida. Però aquí el que decidirà seré jo, el que decidirà triar un camí o l'altre seré jo i el que decidirà com continuar seré jo. El que no sabré, únicament, és el futur que m'espera en un lloc o en l'altre. Però? Té alguna importància això? O és millor viure la resta de la teva vida en el purgatori de la terra? Mai he suportat l'estat del no estat, mai he suportat fer dubtar als demés, mai he suportat quedar-me sense fer res.

Al final em quedaran 850 moments dins del meu espai temporal però crec que és el moment de decidir, i crec, que per un cop a la meva vida, decidiré el que el meu cor em demani.