Entrevista a Carles Oriach

Vas nèixer i crèixer a Terrassa i vas estudiar a Can Colapi, creus que vas rebre una bona educació? L'hauries canviada per alguna de les escoles similars que hi existien per Terrassa, posant el cas, l'escola Vedruna? En tot cas, m'agradaria que ens comentessis què creus que la fa millor o pitjor.
Deixa'm diferenciar primerament educació d'ensenyament. Per mi són conceptes força diferents. L'ensenyament és l'entrenament i formació intel·lectual, mentre que l'educació té a veure amb formació moral, ètica i humana. Lògicament a tot arreu es rep de tot, però a l'escola s'hi va bàsicament a rebre ensenyament, mentre que l'educació recau principalment en els pares. Sé que mai és així al 100%, però potser podriem dir que a l'escola un rep (o hauria de rebre) un 80% d'ensenyament i un 20% d'educació, percentatges que s'inverteixen a casa. A d'altres àmbits de la vida les proporcions varien. Sigui com sigui, crec que a Can Colapi vaig rebre una bona educació i un excel·lent ensenyament. Cal tenir en compte que jo vaig ser de la generació que va tancar el CES: aquella mena de pre-ESO on s'estudiava amb continguts de BUP. No hauria canviat d'escola per res ja que opino que de bons i mals professors n'hi ha a tot arreu, i allà ja hi tenia una bona colla d'amics que, no ho oblidem, són el nucli principal de relacions de tot nano. Sobre què la fa millor o pitjor que d'altres escoles és un camp molt subjectiu... la formació matemàtica i física és envejable, especialment al batxillerat, i això es veu reflectit en la quantitat de físics i matemàtics que ha donat Can Colapi i en el nivell de coneixements amb què arribaven aquests al primer curs de carrera, envejat per molts d'altres (ho dic per experiència pròpia). També valoro molt positivament de Can Colapi la ubicació al Centre i els espais de lleure amb què compta i la gran oferta de modalitats de batxillerat. En negatiu, almenys quan jo hi anava, que interiorment li caldria una "posada al dia" ja que moltes aules es veuen francament velles.

Un cop acabada la teva etapa d'institut, vas decidir aventurar-te a la universitat. Què has estudiat i què estàs estudiant actualment?
Com a molts nens sempre m'havia fascinat tot el relacionat amb l'astronomia i l'espai exterior. En anar creixent vaig anar descobrint amb gran interès els processos que governen el comportament dels astres i així vaig voler-me dedicar a l'astrofísica. Per tant a l'hora d'escollir carrera vaig tenir molt clar que anava a física. Tot i que a la UAB en aquells moment no existia l'especialització d'astrofísica (a la UB sí), vaig preferir la proximitat i l'anar amb gent ja coneguda (4 persones de la classe vam començar física a l'Autònoma). Tot i que mentre estudiava ja es va obrir l'especialització d'astrofísica i cosmologia a la UAB pel camí ja havia descobert la òptica, que em va captivar.
Actualment estic a la UPC en el programa de doctorat en Enginyeria Òptica. El tema del doctorat em va venir perquè volia aprendre més, l'àrea ja la he justificat, i que fos en Enginyeria Òptica en comptes d'òptica física és degut a què, sincerament, de plantejaments teòrics ja n'havia tingut ben bé prou durant la llicenciatura i volia veure aplicacions més pràctiques de tot allò que havia après.

M'agradaria que ens expliquessis una mica en què consisteixen els teus estudis d'investigació i quines aplicacions pràctiques tenen, sempre sense entrar en detalls que segurament no coneixerem la gran majoria.
Jo treballo en un grup de metrologia òptica (que no metEOrologia). Això vol dir que desenvolupem eines per a medició de dimensions utilitzant llum. Obtenim perfils o topografies de superfícies i en fem una medició molt precisa i fiable de les característiques geomètriques. Treballem a l'escala dels micròmetres i nanòmetres que ve a ser grosso modo 100 vegades menys que el gruix d'una targeta de visita estàndar. La meva recerca concreta tracta d'aconseguir mesurar el què anomenem mostres estratificades, és a dir, aquelles que ténen diversos materials dipositats uns sobre altres. Un exemple podrien ser els CD's: Les pistes amb la informació porten al damunt una capa de resina plàstica de 750micres. Aquesta resina introdueix aberracions a la llum, això és que la modifica i la inutilitza per a mesurar les pistes. Corregir-ho per unes característiques concretes no és gaire complicat (està clar que tot lector de CD's ho fa), però en el nostre cas sempre mesurem coses de diferents gruixos i de materials diferents, de manera que les aberracions mai són les mateixes. La nostra pretensió és desenvolupar un sistema que s'adapti a la mostra que es pretén mesurar i sigui capaç de corregir totes les aberracions que poguem trobar.

Per què vas decidir continuar estudiant en el món de la investigació i no llançar-te al mercat laboral de plè?
Perquè és molt estimulant intel·lectualment. De fet al mercat laboral hi vaig ser en una consultoria informàtica alhora que començava alguns cursos de doctorat però a les poques setmanes em van fer dues ofertes interessants: la una per anar a un centre de recerca fotònica molt important a coordinar la transferència de tecnologia, o sigui a fer d'enllaç entre els investigadors i els administratius i buròcrates, i la altra per anar a fer recerca pura i dura. Lògicament per fer carrera professional la primera era una oportunitat d'or, però era quelcom que tant es pot fer amb 23 anys com amb 45, mentre que al món de la recerca o hi entres amb menys de 25-30 anys o, senzillament, no hi entres. Així que tot i saber que en la recerca és complicat prosperar, era una oportunitat que no tornaria a tenir mai més. Diguem-ne que als 35 anys, passar del món de la recerca puntera al laboral normal és factible, però el trajecte invers és pràcticament impensable ja no només per el perfil de gent que es "recluta" des d'ambdós llocs, sinó també perquè desgraciadament a casa nostra la recerca està molt i molt mal pagada, de manera que passar del mercat laboral a la recerca significa una renúncia econòmica important que quan hom té la vida muntada difícilment pot fer.

Un bon físic haurà de practicar algun esport no? Quins són els teus preferits? Actualment ets assidu a algún d'ells?
Jajajaja. Bé si.. alguna coseta faig... El meu esport sempre ha estat el bàsquet, que per motius diversos ja he abandonat. Puntualment jugo a tennis i quan hi ha ocasió a futbol, més per fer una mica d'esport que no pas perquè m'agradi especialment... Adoro caminar per la muntanya o anar-hi en bicicleta, tot i que una lesió relativament important al genoll esquerre me n'ha apartat durant un bon temps ara hi començo a tornar. I a l'estiu disfruto força anant en kayak per la Costa Brava.

Deixant de banda la feina seriosa, també estàs inmers en temes polítics amb Convergència i Unió, però... ...més Convergent o més d'Unió? O prefereixes vàries coses d'ambdós?
Deixa'm canviar una mica la pregunta i posar-hi "Deixant de banda la feina no remunerada" perquè la política, de seriosa, n'és molt (contrariament al què molts pensen). El dubte que planteges sobre si més convergent o més d'Unió té doble resposta. Una de ràpida és que, sent dos partits federats, o ets d'un o de l'altre i no més d'un que de l'altre; En aquest sentit jo tinc carnet de militant CDC, no d'UDC. Però la resposta correcta és més elaborada: Jo tinc punts d'encontre amb ambdós partits, i per tant em vaig plantejar la dicotomia. La decisió la vaig prendre basant-me sobretot en el dinamisme. A Terrassa (i a Catalunya en general diria que també) CDC és un partit que es mou, fa coses i en deixa fer a les seves bases, mentre que UDC és un partit més difícil de bellugar. A nivell ideològic CDC és més transversal, hom hi pot trobar liberals, socialdemòcrates i democratacristians, mentre que UDC és en aquest sentit un partit més uniforme (com tots els altres). Sigui com sigui ambdós partits ténen una clara voluntat de servei al país i en ambdós es troba gent més decididament sobiranista i d'altra de la via més autonomista treballant plegats. La veritat és que la decisió no fou fàcil però en vista d'aquest any que porto treballant amb ells crec que no m'he equivocat pas. El què si voldria deixar clar és que jo sóc d'aquells membres de CDC que aposten per mantenir els llaços amb UDC perquè crec que el valor total és superior a la suma de les parts.

Què et va decidir entrar en el món de la política? Tens algún objectiu establert?
Tant a una pregunta com a l'altra et responc el mateix: voluntat de servei. La política és una de les vies per a ajudar aquells que ho necessiten, de reconstruir la nació catalana i de dotar d'oportunitats a la ciutadania. Per tirar endavant un país (entenent per país tant el territori, com la cultura com la gent que hi viu) s'han de regular unes regles de joc i articular mecanismes que assegurin la cohesió de la societat i un progrés just per a tothom. És a dir, des de la política s'ha de regular un marc general que després la societat desenvoluparà.
Per l'objectiu establert... la veritat és que no massa. Ara com ara complir amb el què se m'ha encomanat, que és la representació de CiU al consell municipal del districte 4 de Terrassa. No amagaré que arribar a tenir un càrrec em faria il·lusió, però no pel simple fet de tenir-lo, sinó perquè és des del lloc des d'on pot fer més feina útil per a la societat.

Acabant amb la política, què opines de l'estat actual de Catalunya i de tot el que ha passat amb el tema d'inversions. És just passar tota la responsabilitat al govern de Madrid o realment també tenim molta part de culpabilitat?
L'estat actual de Catalunya en la vessant d'identitat i dignitat nacional està pel terra. La idea que hem de viure Catalunya com un país normal, que les forces del tripartit (totes) van repetir a les eleccions tantes i tantes vegades ens ha dut fins aquí: Catalunya no és un país normal perquè no té Estat propi i no pot gestionar una gran part dels seus recursos i infraestructures, per tant viure-la amb "normalitat" no fa sinó que la població s'enganyi.
El tema de les inversions és escandalós. No vam ser prou "putes" a l'hora de redactar l'Estatut i el que fins ara es consideraven inversions han deixat de considerar-se'n per decisió unilateral del PSOE amb la silecionsa complicitat tant dels seus socis com del PP, de manera que el darrer any la inversió territoralitzada de l'Estat a Catalunya ha baixat fins al 13.9% quan representem un 18.8% del PIB. De fet, el dèficit d'inversions és històric, sempre n'hem tingut mani qui mani però quan més a prop hem estat de deixar-lo a zero (òbviament en exercicis concrets) va ser un parell d'anys del PP al govern central i CiU al català. El PIB és un bon indicador de l'activitat que genera el país, que les inversions sempre hagin anat per sota d'això vol dir que hi ha una sobreexplotació de les infraestructures que no es veu compensada. Diguem-ne que el desgast és superior a la reparació.
Sobre les culpes tothom en té una part. La part de culpa catalana és de no saber anar junts a reclamar a Madrid. En Mas va pactar un Estatut que, si bé superior al del 1979, va ser una abaixada de pantalons respecte el que s'havia pactat el 30 de setembre al Parlament, i ho dic així de clar. Però és que l'actual govern de la Generalitat no fa res per defensar el compliment d'aquest pacte. Ara, que si a Madrid algú es cregués això d'un Estat plurinacional i de la veu del poble, haurien acceptat l'Estatut del 30 de setembre, avalat per un 90% del Parlament català, i tampoc intentarien fotre'ns la pirula amb cada llei promulgada. Tinguem en compte també que tots els organismes estatals excepte la CMT tenen seu a Madrid i el seu funcionariat és d'allà. "Madrid" (no la ciutat, sinó el govern d'Espanya) no només inverteix a Catalunya menys del què toca, sinó que té la gestió directa de moltes de les infraestructures en territori català. Justament d'aquelles que han petat. L'apagada de Barcelona, sigui culpa d'ENDESA o de Red Eléctrica, són empreses amb seu a Madrid, RENFE també, AENA també...
És a dir, les coses estan malament, que ho estiguin és culpa de Madrid i mentrestant aquí ens tirem els plats pel cap i no anem tots a una, ajudant a cronificar la situació.

Crec no equivocar-me, però el 17 de Novembre et cases amb una noia de l'escola de la competència anomenada Mercè Puigvert. Primer de tot, felicitar-te i segon, ets conscient del què estàs a punt de fer? Fora bromes, quines són les teves sensacions a falta de només 2 mesos per l'enllaç? T'ho acabes de creure o realment és com si no formés par de la teva vida encara?
Realment no m'ho acabo de creure massa. Ara com ara ho visc com quelcom que porta feina i poc més. És a dir que forma part de la meva vida més aviat en el sentit d'organitzar un esdeveniment que no pas de viure'l.
No em malinterpretis: en tinc moltes ganes. La idea de formar la meva pròpia família, i de fer-ho amb una persona com la Mercè és fantàstica, però això és la conseqüència del casament, no l'acte en qüestió.
Sigui com sigui, és veritat que jo sóc una persona molt freda i no visc massa d'emocions. A això hi ajuda molt que les poques coses que ténen a veure amb el nuvi únicament són ben poques, segurament només el vestit. I per això es veu que encara vaig d'hora, que hauria d'esperar un parell de setmanes...

Parlant ja més profundament del que serà el casament. On es celebrarà aquest? Ho heu plantejat a nivell ostentós o realment ho voleu més íntim i personal?
Ens casem a l'església de Can Roure, la que fou Església Parroquial de Matadepera a l'antiga ubicació del poble. La vam escollir perquè és un temple senzill i molt bonic, amb Sant Llorenç al fons, que és una muntanya que significa molt per nosaltres dos, i per mi en particular. Pel què fa al convit, el celebrarem a la Masia La Tartana, també a Matadepera. La mescla és una bona combinació de senzillesa i ostentositat. L'església és un lloc petit, acollidor i amb molta història, mentre que el restaurant ha sabut conservar també l'estructura tradicional de masia catalana, però hi han construït un gran menjador annex molt modern i diàfan, el personal és estable (que sempre dóna una confiança extra) i la qualitat excel·lent. El restaurant jo diria que té l'elegància de la senzillesa: tots els detalls estan cuidats al màxim extrem però no és un lloc "carregat". Diguem-ne que és una pijada, però no és snob, no sé si m'explico.

Encara esteu inmersos en les últimes obres del que serà el vostre niuet d'amor. Us ha costat molts esforços preparar-ho? Tens alguna anècdota especial que ens poguessis explicar?
Que si ha costat? Mare de Déu si ha costat! Suor i llàgrimes! Pensa que vam tancar la compra-venda el gener del 2005, les arres al febrer, es va escripturar el juliol i des de llavors va estar un any totalment tancat sense fer-hi res. I quan van començar les obres, sempre va anar sortint una cosa o altra. El fet d'intentar estalviar alguns diners gestionant les obres nosaltres mateixos ha acabat esdevenint quelcom bastant frustrant, les factures de telèfon mòbil es disparen perquè no deixes de trucar a uns i altres, tot s'endarrereix... I a sobre en el nostre cas tenim un veí (o tindrem), que també està fent obres, que és un ------ acabat. Fa mesos que les té parades amb les finestres per posar (fantàstica entrada d'aigua de pluja i climatització nul·la), que ens va fotre la pirula tapant un celobert que al final hem recuperat a un tamany inferior al que toca i a sobre no està acabat sinó tapat amb una planxa de ferro que deixa entrar una mica d'aigua quan plou, que ens deu diners de les instal·lacions comunes de gas i clavegueres... És un seguit de decepcions que no sé si val la pena passar. Això sí, ara coneixem multitud d'empreses de cuines i banys, instal·ladors de diverses especialitats, parquetistes, fusters, aluministes... que pràcticament som una guia de Terrassa. Fins i tot m'estic rumiant de muntar una empresa de gestió de reformes! Jajaja.
D'anècdotes no n'hi ha hagut gaires, o potser tot ho han estat... de divertides segur que cap. En tot cas constatar que qualsevol instal·lador es pensa que és més llest que un arquitecte.

Tots dos sou catòlics practicants (o al menys ho intenteu ser. Corregeix-me si m'equivoco). No obstant, et permeto la llibertat de contestar o no la pregunta però, què opines sobre la llei a favor dels matrimonis homosexuals? La consideres correcta? Ho plantejaries d'una altra manera?
A veure, és complicat... Hi estic mig a favor i mig en contra. Bàsicament em sembla bé que les parelles homosexuals puguin adquirir una sèrie de drets iguals a les parelles heterosexuals, el contrari no és més que una discriminació poc o gens justificable. El què no m'agrada d'aquesta llei és l'intervencionisme que el govern hi demostra. M'explico: antropològicament el matrimoni ha estat en totes les civilitzacions entre home i dona. Altra cosa és que sempre hi hagi hagut homosexualitat a tota cultura, cosa que no poso en cap cas en dubte. Quan dic antropològicament ho dic en el sentit més literal i científic de la paraula, el què sempre s'ha considerat matrimoni és l'heterosexual, de manera que manipular l'etimologia d'una paraula a través d'una llei em sembla totalment gratuït. És a dir que jo d'aquesta llei en retocaria la paraula matrimoni, substituïnt-la per unió matrimonial o quelcom semblant, que deixa clar que no és exactament matrimoni perquè el significat de la paraula és un altre, però que els drets siguin els mateixos... o pràcticament. I explico el pràcticament: el cas de l'adopció està molt manipulat i per cada estudi sociològic o psicològic afirmant que el sexe dels pares no condiciona l'educació dels fills n'hi ha un altre que afirma el contrari. Jo crec que en igualtat de condicions de les parelles un infant s'ha de donar en adopció a una parella heterosexual en front de la homosexual i a la homosexual davant un pare/mare solter, però que això no ha de ser un tret puntuable sinó només en el desempat. Cal tenir molt clar que l'adopció no és un dret dels possibles pares, sinó de l'infant.

Finalment, m'agradaria que t'imaginessis d'aquí 10 anys tant a nivell professional com a nivell personal-familia. Com t'imagines que serà la teva vida?
És força complicat dir res a nivell professional. M'agradaria continuar vinculat d'alguna manera al món de la recerca, però a la indústria i no a la universitat. Potser en algun tipus de centre tecnològic. Sempre hi ha, però, la possibilitat de fer el salt a la política professional durant alguns anys, tot i que crec que 10 és un període de temps massa curt com per haver adquirit un bagatge que pugui resultar útil a la societat. A nivell familiar espero haver consolidat una unitat familiar feliç. M'agradaria (i això és molt somniar) poder mantenir una familia amb dos fills biològics i un tercer d'adoptat o en règim d'acollida, i tenir un gos. Però per tot això necessito alguna habitació més que les que tenim ara al pis!!!
A nivell personal-no familiar continuar trobant estímuls intel·lectuals a la vida que m'ajudin a créixer formativament i consolidar una cosa que no he tingut mai: un grup d'amics estable. La meva vida fins ara és l'anunci del Clio de fa uns anys: "los amigos te los vas encontrando por la vida...", ho recordes?