Entrevista a Cristina Quílez

Ets de Ripollet, una població molt propera a Barcelona però molt distant en la forma de viure-hi. Creus que és un bon lloc per residir-hi o realment tot el que engloba l'àrea metropolitana de Barcelona comença a ser caòtic i estressant? Ets una noia de Polis (ciutat) o de Populus (poble)?
Doncs si....de Ripollet, Bonic i Net, molt bon eslògan, més que res perquè rima i no perquè li escaigui molt al poble jeje! Sobre si és un bon lloc per viure-hi, abans pensava que no, no m’imaginava mai de gran en un lloc com aquest, jo somiava en viure en mig de la vall d’Aran, rodejada de vaquetes i prats verds, i Ripollet dista molt d’aquesta idea idíl·lica. Però ara, amb el temps, m’adono que Ripollet té el que realment necessito: la gent que m’estimo a prop, Barcelona amb tota la seva oferta a menys de 20’ i la possibilitat de desconnectar de les coses que no m’agraden tant de Barcelona a també només 20’. Tinc les meves crítiques sobre el poble, però ara l’estimo molt més que quan vaig arribar i suposo que en l’adolescència tots volem marxar, encara que estiguéssim visquent en el lloc més perfecte del món, precisament per això voldríem fer-ho. En general el vallés és un bon lloc per viure, tens molts serveis i Barcelona molt a prop, per a mi, el principal problema és la industrialització massiva i en com es va omplir les ciutats amb fàbriques i pisos malfets i sense cap planificació. Tot això ha repercutit a la zona, Ripollet no manté rés del seu casc històric i és un poble amb més de 1000 anys d’història!
Contestant a la teva última part de la pregunta, soc una noia Populus-Polis, m’agrada el poble per la tranquil·litat, l’apropament de la gent, per les festes majors, per el casal de cultura, per el bar de sempre, però m’encanten les exposicions d’art contemporani, les últimes estrenes teatrals, que hi hagin botigues obertes els diumenges per la tarda, els restaurants exòtics...Ja veieu! Combinació perfecte: Poble a prop de Barcelona, o ja perfectíssim del tot, viure a Gràcia o Sarrià, alguna oferta?

Durant la teva adolescència vas perdre a una persona molt important a la teva vida, la teva mare; t'ho comento per que d'altra gent també es pot sentir identificada amb la teva situació personal però no haver-ho superat i tirat endevant com ho has fet tú. Què o qui et va donar forces per seguir endevant i conservar la teva simpatia i somriure diàriament?
Primer de tot, gràcies per lo de la simpatia i el somriure. A veure, jo sempre dic que mai saps com reaccionaràs davant d’una situació extrema fins que ho vius i suposo que el que em va passar a mi, la meva reacció i plantejament, va sorprendre una mica a tots els que em coneixen. Jo soc una persona molt emocional, estava molt vinculada a la meva mare i tenia 21 any quan va passar, era d’esperar un enfonsament total, però hi havia un factor molt important per a mi, el meu pare. El meu pare va quedar en un estat d’inapetència i tristesa per la vida absolut, veure al meu pare en aquell estat era gairebé tant dolorós com la pèrdua de la meva mare i em vaig obsessionar amb la idea de fer-li tot lo més fàcil possible. Això volia dir que jo no podia mostrar-me trista o enfonsada perquè això encara el faria més infeliç, bàsicament no em vaig deixar anar perquè sentia que no volia perdre també al meu pare. Penso que no hi ha una manera de superar-ho, cada persona és un món i les coses es viuen molt diferent depenent del moment i de l’estat emocional de cada un. De fet, no considero superat res, doncs cada dia que passa és un dia més sense ella i un dia més que l’anyoro, el que passa és que sento que el que m’ha passat a mi li passa a un munt de gent a cada instant a tots els llocs del món i li passa a gent que encara està pitjor que jo, que a més és pobre, té malalties o no té ningú que l’estimi, i el món, malgrat tot, segueix rodant, jo no podia para el meu món, creia que no tenia dret a ser tant egoista.

L'honor de la primer entrevista femenina recau en tú, Cristina, però com que el sexe és una cosa heterogènia i difícil d'explicar, crec interessant preguntar-te si algun cop t'has imaginat éssent un home? T'hauria agradat experimentar alguna sensació o hàbit del sexe contrari que per la teva condició de dona (i maravellosa dona) no hagis pogut copsar?
Aquesta pregunta m’agrada molt! Clar que m’he imaginat el fet de ser un home, sóc una mica falofílica (existeix aquesta paraula?) De vegades he tingut algun desig inspirat en la pel·lícula “El imperio de los sentidos” i tot. Però va més enllà del fet de tenir penis o no el fet de voler ser un home, encara que no he de negar que és un fet que sempre m’ha causat curiositat (com de diferent és la sensació? Emprenya a l’hora de caminar?....) El fet potser d’arribar a un taller mecànic i que no em preguntin si em treuen ells el cotxe de l’aparcament o que li diguin i donin el pressupost a l’home que m’acompanya malgrat que hagi sigut jo l’única persona que hagi parlat durant tota l’estona i sigui la que porta les claus del cotxe a la mà, ja seria tota una experiència jeje! Però si pogués tornar a néixer i pogués escollir, seria una dona. Això si, si em diguessin que en lloc de 2 tinc 3 o més oportunitat, sens dubte alguna triaria home, i qui sap, potser llavors canviava d’idea.

I uns anys després... ...vas decidir estudiar Enginyeria en Informàtica, realment una pregunta em portava a l'altra pel fet que és, si més no, curiós, que una noia decideixi estudiar el que històricament ha estat una carrera d' "homes". M'agradaria que m'expliquessis l'abans i el després de la teva carrera universitària primer de tot per la vesant de dona minoritària envers una congregació d'homes. Anècdotes?
L’abans és una sèrie de col·legis de monges mixtes que em van fer una persona més o menys normal i un institut on compartia classe amb 34 noies que em va treure lo poc de normal que portava. Ja sabeu que n'és de dura l’adolescència (alguns encara l’esteu passant :P) i no compartir-la amb nois al meu voltant...tenia algun amic noi, però amics de la infància no content, així que arribar el primer dia de la uni i intentar fer-me lloc per veure els horaris entre un grup de 80 nois apilotant-se a les parets on estaven publicats, va ser tota una experiència. A partir de llavors, vaig decidir que a la universitat ningú no em coneixia, i no tenia perquè saber que a l’institut tothom és pensava que era una mica tonta, una mica lletja i una mica patossa i que tot això formava un conjunt per burlar-se i discriminar-me ideal. Vaig decidir que allà, de moment, no estava prejutjada, i que tots tenien més o menys les mateixes pors...i que potser aquí era una mica tonta, però l’excusa era que era una carrera difícil, una mica lletja, però que cony! Quan vaig entrar només érem 5 noies! Aquí era de les més guapes!, i bueno si, patossa, ho segueixo sent :P Així que donat el que sóc ara, i el que era, només puc dir que em sento molt orgullosa de la gent que he conegut i en com han influenciat a la meva vida a la universitat, m’encanta estar rodejada d’homes, les seves converses, les seves bromes i la seva manera d’escoltar-te, i sobretot m’agrada sentir que sóc una mica diferent a les meves amigues que quan entren en una bar on només hi ha homes es senten una mica incòmodes...jo em sento com en el bar de la facultat! Jeje! Prepareu uns cafés, unes coca-coles, alguns pepitos i una baralla de cartes, que comencen les classes!!!

I pel que fa la teva experiència referent als estudis informàtics? Consideres la inversió feta com a rentabilitat assegurada o realment no s'han complert les expectatives?
Crec que encara no estic en disposició de dir si la carrera serà o no rendible, doncs estic començant en el món laboral, tants sols fa un any que treballo a jornada complerta i crec que ara mateix no puc demanar molt més del que ja tinc, hauria d’esperar una mica, i crec que en general si que m’anirà millor (econòmicament) que altres persones que hagin estudiat d'altres tipus de carrera, però no tenim segur res de res, i crec, ara amb la perspectiva que tinc, que la millor manera d’invertir els diners és en algo que t’agradi. Estic força arrepentida d’haver estudiat la carrera, i no per el mètode d’ensenyança de la universitat o per culpa del mercat laboral, sinó perquè no és el que realment vull fer. Si pogués tornar al passat estudiaria cursos o em centraria en algo que realment em motivés i m’apassionés, i de mica en mica intentaria aportar algo nou en aquest camp i intentaria saber-ne lo més possible. Això crec que, a la llarga, és el més rendible per la vida

Compaginant amb els teus estudis universitaris també has dedicat temps a exercir de model veritat? Però no seguint uns esterotips establerts del que significa model, sino una model especial en tots els sentits. M'agradaria que m'ho expliquessis ja que crec que tots hauriem de treure un significat positiu i apendre d'això.
Doncs va ser curiós, sempre m’ha agradat estar a dalt d’un escenari, actuant, cridant l’atenció...Va sorgir l’oportunitat, molta gent va creure en mi, i vaig pensar, perquè no?. Al ser una persona força grassoneta mai podria entrar dintre del que és una model de passarel·la “normal”, així doncs com ja deveu suposar, vaig fer de model de talles grans. En general diria que l’experiència va ser bona, però he de dir que és algo que a diferència de l’altre tipus de modelatge, ningú es pot guanyar la vida d’això, únicament valdria com un petit sobresou, i només si tens sort de treballar per una agència honesta, no com ho va ser la meva. El món aquest és complicat perquè en tot moment et fan sentir diferent, és més un espectacle que una passarel·la malgrat que té el seu component agradable que vulguin que sembli una festa. Jo m’ho vaig passar molt bé, però he vist a noies no passar-s’ho tant bé perquè s’han sentit utilitzades. Els hi han trets els diners i han plorat molt, quan elles l’únic que volien era sentir-se maques i admirades per una vegada. Suposo que el fet que jo ja no fos una nena i que el cap sempre l’he tingut més o menys moblat gràcies a l’educació dels meus pares per a mi va ser una experiència enriquidora, divertida i que em va fer sentir in the spot light per unes vegades a la meva vida.

Actualment tens un treball força estable i sobretot, una parella que t'omple el dia de d'alt a baix. Em refereixo a en Sergi, un home que t'ha donat molt des de que el coneixes. Has trobat la teva mitja taronja o de moment tens només dos grills molt suculents?
Aquesta pregunta li ha agradat molt al Sergi, el primer que m’ha preguntat ha estat: a què es refereix amb que sóc "uns grills suculents"? Jeje! Doncs si hagués de definir en Sergi i el que significa per la meva vida seguint aquesta analogia, diria que en Sergi és la meva Macedònia. En Sergi ve a ser tot ara mateix a la meva vida, és el meu amic, el meu confident, el meu amant (molt bon amant), el meu infermer, el meu cuiner, el meu conductor, el meu principi.....la meva fi.
Això no vol dir que jo he deixat de ser la persona que era, simplement que ara encara sóc millor, ja que estic de més bon humor, crec més en la bondat humana i he reafirmat la meva teoria de que tots mereixem segones, terceres i demés oportunitats. No és que sense parella ja no seria res...però si que és veritat, que la meva vida sense en Sergi, ara per ara, ja no seria la meva vida.
Que dir de l’amor! no puc ficar la mà al foc per cap relació, la vida dona tantes voltes és tant injusta de vegades; el futur, no el se i no puc parlar d’ell, però del present si, i ara per ara, en Sergi és l’home de la meva vida.

T'agrada la fotografia i crec que vas fer un reportatge molt interessant de Ripollet no és així? T'agradaria dedicar més temps a captar imatges de tot el que ens envolta? Què és el que t'atrau en fer fotografies?
FOTOS!! Si!! Per fi!! Ara és el meu gran tema!! Vaig fer un reportatge sobre Ripollet, i es pot veure al meu compte abandonat del Flickr (fotos de la Cristina) (si Xavi, sempre et dic que l’actualitzaré i mai ho faig...soc un desastre desastrós) M’hagués agradat exposar-lo al casal, però encara estic a llista d’espera i pel que se, no ajuden en res, així que hauria de pagar-me jo les impressions de les fotos i els marcs...complicat...car...ja veurem.
Si m’agradaria dedicar-me més? Clar que si! És l’objectiu, estudiar alguna cosa que m’agradi. Després d’assistir (i de no assistir, però el fet d’imaginar-me-les ja era massa per mi) a classes avorridíssimes a la universitat, tenia moltes ganes de fer algo que m’apassionés de veritat, d’anar a una classe i pensar: a veure que m’expliquen avui! Tinc ganes de saber més! Així doncs, l’objectiu és dedicar-me molt més a la fotografia i anant cada cop intentant fer-ho millor. Que és el que m’atrau? No sé, potser la idea romàntica de que si la gent veigués el món de la manera que ho faig jo, doncs li agradaria més, o seria una mica més feliç. M’agrada trobar coses que la gent no veu a simple vista, mirades, edificis...en general tot, fins i tot mirar coses que cridarien tant poc l’atenció, com unes escombraries, i intentar treure-li la bellesa, i lo millor de tot és que si ho has aconseguit, aquella imatge perdurarà per sempre....o fins que surti un altre format de compressió jeje!

Finalment, i com ja és costum en totes les entrevistes, voldria que t'imaginessis d'aquí 10 anys i m'expliquessis com creus que serà la teva vida, tan professional com personal.
Pensar en un terme de 10 anys per una persona que només creu en el present es complicat, però faré l’esforç, D’aquí 10 anys tindré 38, desitjaria tenir una família amb en Sergi, formada per un, dos, o tres nens, segons economia i experiències anteriors, al igual que al Carles m’agradaria adoptar, però no voldria morir-me tampoc sense viure l’experiència de ser mare natural. Voldria un gos, o dos, i voldria una caseta no molt lluny d’aquí, no gaire gran, amb una mica de jardí i lo just per sentir-nos còmodes. Que no ens faltessin els diners, però no demano tampoc que m'en sobressin, encara que jo no se si això arriba a passar-li mai a ningú. M’agradaria que al meu voltant hi hagués la mateixa gent, encara que se que hi haurà de nova i que d’altres hauran marxat. M’agradaria mirar-me al mirall i veure que tinc 38 anys, però que cony! Que cada dia que passa estic més guapa, sobretot per al meu home i per als meus nens. M’agradaria ser una mare justa i bona, i arribar al menys a la sola de la sabata del que han sigut els meus pares. M’agradaria tenir una feina creativa, dinàmica i espero estar posant els ciments ara perquè això sigui possible. D’aquí 10 anys no demano moltes més coses de les que tinc ara, més que els meus amics i la meva família hi siguin i que en Sergi i jo, de mica en mica, anem fent, sinó tots, gairebé tots els nostres somnis realitat; i de mica en mica anar fent de nous. Si més no, posats a imaginar, imaginem-ho bé :D